Consecutio temporum
Consecutio temporum (llatí: 'seqüència de temps [verbals]') és una expressió de la gramàtica tradicional, usada especialment en la gramàtica llatina, que es refereix al conjunt de regles i restriccions que relacionen el temps i el mode de l'oració principal, amb el temps i el mode d'una oració subordinada segons si l'acció descrita en la subordinada és contemporània, anterior o posterior a la de l'oració principal. El terme també podria aplicar-se a les llengües romàniques en què també existeixen restriccions similars.
Llatí
El quadre següent resumeix molt breument algunes de les restriccions principals de la consecutio temporum en llatí:[1]
Temps a l'oració principal
| Acció contemporània
| Acció anterior
| Acció posterior
|
---|---|---|---|
a) Si la subordinada està en indicatiu | |||
Present | Present | Perfet | |
Passat | Imperfet | Plusquamperfet | |
Futur | Futur | Futur perfet | |
b) Si la subordinada està en subjuntiu | |||
Pres./ Futur | Present | Perfecte | Conjugació perifràstica (sim)
|
Passat | Imperfet | Plusquamperfet | Conjugació perifràstica (essem)
|
Referències
- ↑ Diccionario Vox, Resumen de Gramática Latina, p. 53
Bibliografia
- Diccionario Ilustrado Vox: Latino-Español y Español-Latino, ISBN 84-7153-197-6